Quadre comparatiu filosòfic (2 batx).

	Teoria del coneixement	Ètica i Moral	Metafísica	Educació	Política	Antropologia
S ò c r a t e s	A partir del mètode dialèctic es pot tenir un coneixement veraç. En la dialèctica hi han 4 fundaments -La ignorància (només sé que res es), amb la qual cosa Sòcrates abans de proposar la pròpia concepció deixa que sigui l'interlocutor el qual s'expressi, fingint ser ignorant;   -La ironia, amb la qual Sòcrates fingeix estar abstret en els pressupostos del seu interlocutor;   La refutació (elegkon), amb la qual el mostra com de tals pressupostos s'arriba a conseqüències errònies pel mateix interlocutor. -La maièutica, és a dir l'art de fer parir (professió de la comare), amb la qual, després d'haver destruït les falses certeses i les falses opinions del seu interlocutor, Sòcrates ho ajuda a arribar amb la seva mateixa raó, i ara de manera ben fonamentada.	L'objectiu de Sòcrates era el d'educar a l'home per mitjà d'un continu exercici a la recerca del bé que, a la ciutat, no podia ser un altre que el bé col·lectiu, la justícia. L’error és fruit de l’ignorància. Aquest exercici tenia també un nom, areté, l'excel·lència humana, la virtut (la justícia, la valentia o el autocontrol).“La virtut és un be absolut”. La felicitat no està determinat per un agent extern.		Ensenyava gratuïtament, ja que considerava que ensenyar era una missió sagrada. la saviesa  es trobava en la seva constant recerca. El primer per a ell, era el coneixement personal, d'un mateix, després vindria el coneixement de l'univers exterior. El control dels impulsos, la serenitat d'esperit, l'allunyament del luxe i les passions eren l'ensenyament que donava Sòcrates El seu ensenyament s'efectuava mitjançant el diàleg, amb el qual intentava extreure veritats del seu interlocutor i treure'l de la ignorància.	Per viure en bones condicions s’ha de tenir un equilibri, autocontrol i evitar els luxes. També s’ha d’estimar la terra d’on ets procedent. La millora del govern comporta una millor qualitat de vida als ciutadans.	L’home està compost per el cos i l’anima. L’ànima està dins de nosaltres és l’essència de l’home, però no es capta per els sentits i és sinònim d’ànima racional o d’inteligència.
P l a t ó	Existeix un dualisme: - La doxa (opinió) per tant falç coneixement través dels sentits. - L’episteme (ciència) S’explica en el Mite de la Caverna. Teoria de la Reminiscència, recordar les ideades que l’anima havia oblidat. Mite del carro alat. El filòsof utilitza la maièutica per ajudar a recordar.	L’intelectualisme moral depèn de la naturalesa de l’ànima. Es basa en la suposició que la virtut és coneixement i que aquest pot ser après. Per Plató la idea de Déu i el coneixement d’aquestes idees ens guien a decidir moralment, aquell que es comporta immoralment ho fa des de ignorància. Eudemonista (igual que Aristòtil) afirma que el major bé al qual podem aspirar és la felicitat. Però també sostenen que el bé en el qual resideix la felicitat no és el plaer, sinó la saviesa.	Concepció dualista, és a dir, l’existència d’un món de les idees (perfectes, immutables, eternes..) i un món sensible, al qual el material que ens envolta només és una còpia del món de les idees que és el món real. Mite del Demiürg, origen del món material	Els humans abans de l’educació som ignorants. El paper de l’educació és una qüestió política, per descobrir la seva pròpia ànima i desenvolupar-se amb aquesta, és a dir, a cada classe se li assigna una funció i una virtut, que serà cultivada a través de l'educació.	Home és un ser social per naturalesa i el govern ha de pensar en el be comú i aconseguir justícia social. Bon funcionament comporta el benestar del individu (estatisme). Aquests es divideixen en tres funcions dins la societat: governant, guerrer i poble. La millor forma de govern és l’aristocràcia aquesta es pot denigrar a timocràcia, la oligarquia, la democràcia i l’últim la tirania.	Dualisme antropològic: ànima (preexistent/immortal) i cos (presó) . l’antropologia l’ànima es divideix en tres parts.
A r i s t ò t i l	Temps s’obté l’experiència al respecte del que fa i adquireix coneixement, és un procés continu en el qual està involucrat: la sensibilitat, memòria i imaginació. Quan actuen els sentits s'adquireix una realitat d'alguna cosa, arran de la imaginació es mostra una imatge que abasta una sèrie d'elements materials. Gràcies a les imatges actua l'enteniment. l'agent pacient; l'enteniment rep, entra en contacte amb, la imatge sensible; l'enteniment agent realitza pròpiament la separació de la forma i la matèria, quedant-se amb l'element formal que s'expressa a través d'un concepte en el qual es manifesten, per tant, les característiques essencials de l'objecte. L’agent passiu il·luminat per l'agent, "coneix" l'universal (el concepte, la forma) per aplicar-lo als casos particulars pertinents.	Defensa l’eudemonisme (felicitat eudaimonía). Sosté  que els humans per naturalesa desitgen ser feliços, però la majoria no ho aconsegueix. La principal raó és que prenem decisions equivocades i confonem la felicitat amb l’ambició, riquesa o el prestigi. Per encertar s’ha d’utilitzar la raó i no triar la opció més beneficiosa a primera vista, sinó que s’ha de ser més prudent, buscar el terme del mig (sense accés o defecte). Així la persona escull el que és millor per la seva vida i no el que prefereix en un moment concret.	Anomenada filosofia primera  “la ciència de l’Ésser en allò que és Ésser”. Es divideix en l’ontologia (origen primer ésser) la teleologia (de telos: finalitat, ocupa finalitat de l’ésser). La matèria pot ser substàncies (noesis) que poden ser primeres o segones o accidents. substància primera (proto ousia) està constituïda inseparablement de ‘Forma’ i ‘Matèria’ (hylé i morphé, en grec, d’on surt el nom d’hylemorfisme. Aquesta teoria explica el canvi de la forma però hi a la mateixa matèria i el pas de ésser en potència (activa, passiva) al acte (energètica, entelèquia).	Educació infinita: procés de perfeccionament all llarg de tota la vida. Existèixen dos tipus d'eduació: una és la moral i l’altre intel·lectual. PLA: 1r infància (formació d'hàbits), 2 fins als 5 anys formació de bons hàbits sensela necessitat de lliçons, el 3r fins als 7 anys profundiment dels hàbits (mecanitzar). Dels 7 anys fins la pubertat, període d'educació pública on es feia assignatures com: lectura, escriure, música, dibuix. Per últim, l'educació liberal: matemàtiues, ètica, lògica... L’objectiu principal era la formació de ciutadans que fossin bons.	Home per naturalesa és un Zoon Politikon, és a dir, animal social per naturalesa. viure en societat és un fet natural per l’home. Tots els homes tenen dret a ser feliços i perquè arribin aquest objectiu els homes han d’arrivar a la virtut més elevada de totes la sabiesa.	Defineix L’home com  “la substància en acte d’un cos físic que posseeix la potència de tenir vida” És una unitat substancial, no una unió accidental com Plató predicava. Per Aristòtil l’ànima fa el paper de forma i el cos de matèria. L’ànima o forma mor quan el cos mor. L’ànima té 3 funcions: ànima racional (activitat pensant) ànima vegetativa (funcions fisiològiques de nutrició, creixement) ànima sensitiva funcions apetitives i motores, emocionals o afectives). Per Aristòtil, tots els ésser vius tenen ànima i realitzen alguna de les 3 funcions.
M e d i e v a l s	Agustí d'Hipona Existèix una sola i única veritat és revelada per la religió; la raó pot contribuir a conèixer-la millor. Hi ha 2 tipis de coneixement: el sensible i el racional i a la mateixa manera el coneixement racional pot ser inferior i superior. Tomàs d'Aquino Existeix una sola i única veritat pot ser coneguda des de la raó i des de la fe i la filosofia auxiliar i pot col·laborar amb la fe. La raó coincideix amb les veritats naturals (del món) i la fe coneix les veritats revelades (de Déu i tot el que sigui espiritual) Guillem d'Occam Confiança en l'experiència directa (coneixement intuïtiu) i la negació de l'existència dels universals. La filosofia d'Ockham es desenvolupa acceptant els principis següents: La navalla d'Occam consisteix a eliminar tot allò que no fos evident en la intuïció (experiència) o absolutament necessari per a l'explicació de la realitat (fet l'escolàstica anteriorment que comportava errors) Principi nominalista. Tot el que existeix és individual (singular per si mateix). No existeixen essències o natures universals que siguin comuns a múltiples individus. Principi empirista. Per Ockham és prioritari el "coneixement intuïtiu" o d'experiència.	Tomàs d'Aquino Déu és l'últim cap de l'home. És el bo. Coneixement de Déu, serà ple en la glòria. Llei divina, llei natural sindèresi. Guillem d'Occam Desvinculada a qualsevol principi racional. Els preceptes morals pengen de la voluntat de Déu.	Guillem d'Occam Existeixen essències universals i en dona una sèrie d’arguments per defensar aquest fet. Segons Guillem, la justícia és dictada per Déu. Agustí d'Hipona Concep una visió neoplatonista i defensa que Déu és una llum que aporta la veritat a l'ànima. També es troba dins l’Optimisme metafísic: En Déu trobem l'origen de totes les coses. Déu es troba en tres estats, que són: existeixo, visc, coneixo. També esmenta la existència d’una realitat superior i suprema anomenada Déu. Anselm de Canterbury Defensa argument ontològic; en pensar en el màxim en poder, justícia i bé, només ens apareix una idea màxima que es tracta de Déu.		Tomàs d'Aquino L'home és un ésser sociable. Un sol finalitat última: el sobrenatural. Tota llei deriva de la llei natural. Guillem d'Occam Separació Església-estat. Reconeix un poder moderat del Papa, en l'espiritual. Voluntat i omnipotència divina. Absoluta preeminència de Déu. Prioritat de la voluntat sobre la intel·ligència.	Agustí d'Hipona El ser humà és un compost substancial del cos i de l’anima; respectant el cos (la matèria) i l’ànima (la forma). Les idees només es poden conèixer mitjançant una especial culminació que Déu concep a l’ànima. La realitat més important  és la de l’ànima. El cos és un instrument de l’ànima i aquesta és uns substància espiritual simple i indivisible que assumeix les funcions cognoscibles. Tomàs d'Aquino El ser humà és un compost substancial del cos i de l’anima; respectant el cos (la matèria) i l’ànima (la forma). L’ànima regula totes les funcions vegetatives, sensitives i racionals del home i determina la seva corporitat. L’ànima es concedeix com a principi vital i com principi de coneixement. Necessitat de tenir el cos per gaudir de les experiències per tant pertany a l’home de la mateixa manera que pertany l’ànima. Guillem d'Occam No coneixem l’ànima, només tenim una  intuïció dels seus actes. En els humans hi ha una permanència de la voluntat sobre la raó. Anselmo de Canterbury
D e s c a r t e s	La filosofia cartesiana busca un saber cert i vàlid universal. Proposa establir un fonament sòlid per a les ciències, eliminar imperfeccions i errors per aconseguir un coneixement cert. l'instrument més apropiat és la raó dirigida per un mètode segur (Mètode Cartesià), que descarta tot que és dubtós (dubte metòdic) conegut per experiència. Els sentits són poc fiables, porten a error pel que només la raó serà capaç d'intuir primers principis o idees innates i deduir a partir d'elles la resta de coneixements els somnis ens maregen. Aquestes idees innates són idees en la nostra ment que no provenen de l'experiència, sinó que són produïdes per la sola facultat de pensar. Les idees matemàtiques i algunes idees metafísiques. exemples clàssiques són les idees de déu, substància, causa i s'imposen al nostre pensament com a principis universals i indubtables (com a veritats evidents). Déu per naturalesa és bondadós i per això la causa de l'engany és un geni maligne. Arriba a la veritat inqüestionable: penso, per tant existeixo.	Descartes suposa el grau més alt de la saviesa. Sosté que l'home ha d'aplicar una moral provisional, que garantieix una conducta prudent: 1. Adaptar-se a les costums i lleis del país on es viu. 2. Ser ferm i resolt en les accions que un vol emprendre. 3. No intentar alterar l'ordre del món, ni desitjar l'impossible (fer de la necessitat virtut). Un cop trobat el Cogito i coneguda l'existència de Déu, Es subsitueix per una ètica més sòlida anomenada moral del bon judici. Aquest La llibertat del subjecte (lliure albir de la voluntat) que és el que s'assembla l'home a Déu i el diferencia dels animals. L'home és tant més lliure com més forta és la seva ànima (l'autodomini de les passions i seguint la raó/coneixement) D'aquesta manera, la clau de l'ètica cartesiana és jutjar bé: qui coneix la veritat, no pot deixar d'actuar correctament; en canvi, el mal procedeix de les passions que, amb les seves idees fosques i confuses enterboleixen la ment del subjecte i li fan actuar malament.	La demostració de Déu mitjançant raonaments lògics i de definir les bases del coneixement del moment per tal de disposar sobre unes bases més sòlides de les que hi havia fins aleshores. La naturalesa dual de l'home composta per la "res cogitans "(pensament) i la "res extensa "(cos). Trobar "la veritat" de les coses a través de la raó. l’admisió com a vertaderes opinions falses per tant el que va ser edificat sobre aquests principis li resulta dubtós i incert. Per això,  comença de nou, des dels fonaments, per a establir alguna cosa ferma i constant en les ciències. Fins a aquest moment els coneixements van estar basats en els sentits. per començar de nou va a utilitzar un mètode: la DUBTE, vol arribar a un saber absolutament cert, tan ferma que aquest mes allà de tot el dubte possible. La manera més segura de trobar un saber absolut precís, consisteix a dubtar de tot.	La seva aportació a la pedagogia consisteix en el dubte com a mètode i la discussió com a tècnica; argumentant que el pensament és el mitjà per no tenir dubtes fonamentant-se en l'ésser el dubte de les percepcions. L'aprenent havia de dubtar del que percebia i raonar sobre això. El docent havia de guiar i poder en dubte; per la qual cosa l'aprenentatge era definit com idear. A l'aula l'aplicaria posant casos a desxifrar pels alumnes on el dubte sigui la protagonista per arribar a la conclusió d'aquesta activitat.		L'antropologia cartesiana és dualista. En l'home cal distingir l'ànima (immortal), caracteritzada pel pensament, i el cos (que és material i es caracteritza per l'extensió). Són independents, no es necessiten per existir. El cos és una màquina complexa, construïda per Déu. La separació entre ànima i cos planteja el problema de la comunicació entre les dues substàncies, resolt per Descartes mitjançant la glàndula pineal, punt de contacte entre totes dues.
P a s c a l	una crítica del coneixement i que es poden agrupar al voltant de dos nocions oposades: El dogmatisme i l'escepticisme, el cor i la raó. Explica que el cor i la raó estan relacionats, de manera que si s'esborrés un segment de records que evoquen sentiments en nosaltres estaríem incomplets, ja que faran falta en el nostre cor i en la nostra ment. Diu que la passió és una forma de pensar, no només en funció de les evidències lògiques. Que la nostra condició humana consta, a més de la raó, d'una intuïció que no és racional, però que és part de l'estructura de l'home.	“El cor té raons que la raó ignora”. Pascal es troba dins el racionslisme. La seva teoria ètica moral es troba dins el ecepticisme i l’anomena   l’Argument de l'aposta S'identifica amb el rebuig al dogmatisme (gnoseològic, ètic o religiós), es vincula amb l'actitud de revisió crítica, dubte i desconfiança respecte als sistemes metafísics heretats del pensament grec i cristià. a partir de l'abstenció del judici respecte a l'existència de Déu, admet les potències de la raó per a "inventar" regles i així assumir descarnadament la precarietat de la condició humana sense defugir la necessitat de fer front als desafiaments de la conducta moral. Prefereixo equivocar-me creient en un Déu que no existeix, que equivocar-me no creient en un Déu que existeix.				En síntesi l'home és un ésser feble però alhora fort perquè té la capacitat de pensar, a comparació de la natura, ja que aquesta no pot reconèixer la seva pròpia debilitat. "La grandesa de l'home és gran perquè l'home coneix la seva misèria. Un arbre no coneix la seva misèria. És doncs, ser miserable el fet de sentir-se miserable, però és ser gran, el fet de conèixer que és miserable".
S p i n o z a	Hi ha 3 gèneres del coneixement: El primer és el coneixement que s'experimenta en la imaginació d'un individu on la sensació no és molt clara i és constantment modificat per factors externs, com diu Spinoza aquest tipus de coneixement és molt confús i vague, això el porta a limitar-se només a les passions i hauria de ser superat (segons Spinoza). El segon és la raó, que és com l'evolució del primer coneixement on les idees poc clares i confuses passen a ser més clares, encara que segueixen sent idees molt simples, per exemple el que un necessita i no mes transversals, només un coneixement bàsic. El tercer i últim tipus de coneixement segons Spinoza és l'amor pel saber, per la qual intel·lectual, és el que va més enllà del bàsic, que no es queda en el corrent i ordinari, són com idees molt més complexes i segons descriu Spinoza s'acosta molt a l'essència de Déu i de les coses.	Bo i dolent són maneres de ser (un altre sentit de la falsedat). No es tracta de jutjar ni de confrontar la cosa amb la idea, sinó de sospesar la cosa en si mateixa, posar-la a prova, com quan es prova si una moneda és o no falsa. "El punt de vista de l'ètica és: de què ets capaç, què pots?" Es tracta de definir a un ens pel que pot [quantitat de força] i no pel que és [essència]. "Aquesta quantitat diferenciable és la potència", és a dir, les accions i les passions, el que és capaç de suportar i el que és capaç de fer un cos. Spinoza desvaloritza els valors (el bé i el mal) que són la base de la moral en benefici de l'ètica (= saber pràctic de les relacions o del que és bo i del que és dolent), de les relacions que es componen (bé) o que no es componen (dolent) amb el meu cos. significat objectiu del bo i el dolent: el que convé o no a una essència. significat subjectiu del que és bo i del que és dolent: el que qualifica dues maneres d'existència de l'home. El problema del mal es remiteix a Adán i Eva.	Tota la seva obra va consistir en una sèrie de definicions (primers principis, com ara la definició de substància) i la posterior deducció de la metafísica partint d'aquestes definicions i respectant certs axiomes (regles que s'han de complir sempre l'autonomia de la raó i la relació entre pensament i realitat, per exemple). Com veiem, el mètode de Descartes (intuïció, anàlisi i deducció) es manté en aquest autor empleats de forma més rigorosa. Spinoza va denominar a això el mètode geomètric. Spinoza parteix de la idea de substància de Descartes, evitant les seves contradiccions. Si havíem dit que la substància és allò que es pot mantenir per si mateix.  La substància de Déu és aquella que compleix tots els requisits per ser nomenada com a tal. La conclusió, si hi ha només una substància, les altres dues formulades per Descartes són tan sols una prolongació de la substància divina. Això deriva irremeiablement en un panteisme: tota la natura, inclosa res cogitans i res extensa, forma part de Déu (Deus sive Natura). Així aquesta Natura divina posseeix multitud d'atributs.			Defensor del Pantenisme És una creença, concepció del món i doctrina filosòfica, segons la qual l'Univers, la naturalesa i Déu són equivalents. L'home format per una ànima (mode de l'atribut diví de pensament) i un cos (mode de l'atribut diví d'extensió).És un ésser intel·ligent que està immers en la Natura. A la natura, la seva perfecció i felicitat consistiran en el coneixement de la unió que la ment té amb tota la naturalesa, és a dir, amb Déu. Visió materialista, no creu en l'existència d'un dualisme cos-ànima. Per Spinoza l'home és cos i ment i tot en el seu conjunt, matèria. També és determinista, no creu en el lliure albirSpinoza distingeix en la naturalesa entre natura creada (les realitats individuals existents) i creadora (Déu, substància infinita). Les conseqüències d'aquesta interpretació de la substància és la pèrdua de la llibertat humana. L'home és només un atribut d'aquesta divinitat, la natura, i com a tal, la naturalesa és regulada per lleis físiques i matemàtiques. La llibertat és només una il·lusió humana. Ser lliure és regir-se per la raó enfront de la submissió, per exemple, a la religió.
L o c k e	Pensament empirista. Al néixer som una “Tabula rassa” les idees no son innates i provenen de l’experiència. Tipus d’idees -Simples: Poden ser sensació (provenen de l’exterior a partir dels sentits i posseeixen 2 qualitats diferents les primàries i les secundàries) o reflexió (prove de l’interior). -Complexes: elaboracions que fa l’enteniment a partir de les idees simples (relacions, mode i la substància). La substància és polèmica Substància: Suport desconegut de conjunt d’idees simples, podem suposar que existeixen però no espot saber del cert. Coneixement del jo es una evidència (memòria). Coneixement intuitïu (jo), Coneixement demostratiu (matemàtiques i déu) coneixement sensible (món)	Com empirista, considera que les coses són bones o dolentes segons la seva referència al plaer o al dolor. Defineix la felicitat en termes hedonistes, com "el major plaer de que som capaços". Els conceptes com a obligació, mentida, assassinat, són productes de les idees complexes. Els discursos morals són expressions d'idees complexes, les quals no fan referència a cap percepció sensorial, de manera que la seva interpretació varia depenent dels subjectes. Pel que afirma que les idees morals rarament tenen la mateixa significació entre dos homes. Des d'aquestes tesis, no queda sinó una ètica atomitzada, és a dir, individualista. Destaca també la tolerància de les creences religió.	L'únic origen possible del nostre coneixement és l'experiència. Només podem conèixer idees que provenen d'un contacte amb l'experiència, que, en algun terme, són percebudes. Les idees de les substàncies són incognoscibles, encara que molts creguin que aquestes substàncies han d'existir, ja que serien la causa i la unitat de les qualitats sensibles. Existència d’un món aliè fora de nosaltres (causant de les idees) el coneixement del exterior és probable, però ho podem afirmar.	La instrucció necessita ser divertida i basar-se en el joc. Generar experiència que obre la porta al coneixement. L'educador ha de propiciar una progressiva i lliure expansió de l'esperit alhora que forma la intel·ligència i el caràcter amb la finalitat de constituir la personalitat Valora a cada nen pel que és i significa, donant-li l'oportunitat de crear i agradar el coneixement "Només així l'art de pensar serà l'art de viure. "	Pare del liberalisme modern.  En la societat civil es necessari el poder polític per executar lleis per regular o protegir els drets naturals. L’origen és l’estat de natura (homes lliures, sempre i quan obeeixin la llei natural → llei moral i de déu) pot sorgir l’estat de guerra (abandonament de l’estat de natura la defensa i protecció dels inoccents). Pacte passa societat natural al civil deleguen el poder per fer més eficient l’aplicació de la llei. Millora de l’estat de naturalesa. Poder de l’estat no es pot concentrar en una única figura per això hi ha divisió en:  poder legislatiu, executiu i poder federatiu Ciutadans tenen dret a resistir-se al govern si no actua com al seu deure.	.
H o b b e s	Diu que hi ha dues classes de coneixement: el coneixement de fet, que no és sinó "sentits i memòria" i el coneixement de la conseqüència que va d'una afirmació a una altra que és pròpiament ciència. Aquesta s’arriba per un raonament deductiu. El coneixement per Hobbes "Es fonamenta en l'experiència (empirista), i el seu interès és la instrucció de l'home per a la pràctica." El coneixement humà ha de cenyir-se al que es mostra o apareix, és a dir als fenòmens. La descripció que fa Hobbes de l'ésser humà és empirista, es basa en la pura observació sense cap idea de caràcter filosòfic o religiós.	L'estat civil és una invenció no artificial, però és el regne de la raó sobre les passions, de l'ordre sobre el desordre... per tant és bo.  L'home és un animal polític.	És el nucli de la filosofia, que estudia la realitat profunda, l'ésser o l'essència, en contraposició a l'aparença o fenomen. La metafísica transcendeix les aparences per buscar la realitat autèntica, l'ésser, la substància, la vida etc. Segons Hobbes, una visió metafísica de l'ésser humà sol ser imaginària i enganyosa, només podem conèixer la persona humana a través de la seva conducta, i rastrejar els seus mòbils o motius.	L'Estat ha de controlar l'educació, instrument del poder. Els homes són altament manejables mitjançant representacions morals i religioses. No hi ha llibertat religiosa, ja que la interpretació de totes les lleis, sagrades o civils, correspon a l'Estat. L'Estat ha de ser alhora eclesiàstic i i civil. Cap autoritat espiritual pot oposar-se a l'Estat.	Semblant a la teoria de Locke, tot i que Hobbes defensa el abolutisme. L’home necessita una autoritat per mantenir l’ordre. Abans de conviure en societat ens trobem en l’estat de natura a causa de l’egoisme “homo homini lupus” passaria a l’estat de guerra. Finalment l’instint d’autoconservació i el raonamnet porta els homes  el pacte renunciar a llibertats però tenir una vida més segura (l’home es civilitza). El pacte porta a l’estat on qui governa ha de tenir el poder absolut (absolutisme) per garantir la promesa si no garanteix el poble pot enderrocar-lo.	Els éssers humans som essencialment iguals, i no han nascut per dur a terme tasques diferents en funció d’aptituds diferents. Els homes gaudim de possiblitats semblants. tot i que no tenim les mateixes capacitats qui hi arribi per la força i arribarà per l’astúcia. L’home és egoista per naturalesa i la igualtat establerta portaria a un autèntic infern (Leivatan)  i per això és necessari la autoritat. Regit per les lleis de l'Univers. El pensament filosòfic de Hobbes es defineix per emmarcar-se dins del materialisme mecanicista, corrent que diu que només hi ha un "cos" i nega l'existència de l'ànima.
H u m e	Material bàsic del coneixement són les percepcions. Es poden classificar de 2 maneres: -Força : D’una banda hi ha les  impressions (més fortes idees) i dintre aquesta hi ha les de sensació i relació. D’altre banda les idees  (record de les impressions) procedir de la memòria o imaginació. Anomena el principi de la còpia les idees venen de les impressions i per tant de l’experiència. Per tant no existeixen idees innates. L’imaginació pot ajuntar idees simples, operacions no son a l’atzar hi ha la lllei universal (Associació d’idees) i pot ser: Semblança, Continuïtat (local i temporal) i la causa-efecte és la que és mes determinant, connexió necessària idea falsa. Les impressions o idees simples (no es poden separar) i les complexes (podem distinguir-la les en parts). Criteri de la veritat: idea és directa a una impressió podem acceptar-la com a idea correcta, sinó és falsa. Hi ha dos classes de coneixement:  relacions d’idees (lògic-matemàtic) i qüestions de fet (ciències naturals). Subtància: conjunt d’idees simples unificades per l’imaginació	Emotivisme moral, el que explica el comportament moral del ser humà és arribar al benestar y la felicitat del major nombre de persones. esmenta que la moral és regida per els sentiments i les emocions que ens porten a decidir que és correcte o incorrecte, no per la raó. Unifica la visió egoista i altruista de l’ésser humà. Esmenta que no  és possible ser feliços en solitari, és  a dir, necessitem la felicitat dels que ens envolten. Importància de la simpatia.	Hume es caracteritza per ser un escèptic radical. Critica la Metafísica, perquè es basa en idees que no són resultat de cap impressió sensible ni experiència sinó fruit de la imaginació i raó. Fins i tot Hume critica la Idea innata cartesiana de ‘Jo’, i afirma que el ‘Jo’ només és un feix de sensacions diferents. Res més.		El contracte social mai ha existit, ja que l’ésser humà neix en societat. Aquesta és el resultat del desig natural que es plasma en la família.  El govern existeix perquè és útil per l’individu: vela pels interessos propis, la propietat privada, administrar la justícia.A més de crear facilitats per el desenvolupament econòmic i predica que és necessari la desigualtat econòmica, que en el cas oposat no hi hauria competènica ni benefici., Sinó és útil l’estat, no té sentit. L’estat no es natural pels homes sorgeix de utilitat. També pot existir societat sense estat (tribus). Proposa la democràcia com l’entenem avui en dia (democràcia i liberalisme).
S t u a r t M i l l	Mill continua la tradició empirista d'autors com David Hume. tot el coneixement, fins i tot les mateixes regles lògiques que regeixen el nostre pensament, troba el seu origen en l'experiència sensible. El procés pel qual arribem a formular les lleis científiques és la inducció, o generalització a partir dels casos particulars. la inducció és un procés que pot fallar, ja que depèn dels casos que se'ns presentin, la ciència ens condueix a un coneixement probable i no definitiu, per la qual cosa ha d'estar sotmesa a un procés de revisió contínua. D'altra banda, en estar el nostre saber fundat en l'experiència, no podem esperar arribar a un coneixement absolut ni aspirar que aquest s'estengui, més enllà de la sensibilitat, a entitats metafísiques com Déu o l'ànima.	Dins el pensament Utilitarsta L'objectiu de la moral és trobar la felicitat fugint del dolor. Hem de buscar la màxima felicitat possible per el màxim nombre possible de persones. L’home fa accions bones per aconseguir el plaer i la felicitat (no confondre amb estar satisfet o content). Les nostres accions morals sempre van Utilitarisme de la regla. Es distancia de Bertham, els plaers a més de poder diferenciar en quantitat es poden diferenciar en qualitat: -Plaers superiors (intel·lectuals) -Plaers inferiors (físics)   Per aquest motiu també diu que hi ha éssers que són superiors a altres. L’ésser inferior serà capaç de ser feliç plenament, ja que la seva percepció de la felicitat és inferior i més simple, per aquest motiu, podrà satisfer-la més fàcilment.			Defensor de la llibertat i la democràcia cosa que es considera un dels representats del liberalisme, és a dir, prioritzar la defensa de l’individu i aquest es troba per sobre de la societat. Per Mill el govern havia de reduir el màxim l'intervenció política. Cada persona deu molt a la societat però és aquesta la que deu tot als individus. Aquesta defensa de la individualitat és essencial en el liberalisme i porta a la defensa dels drets i llibertats de cada persona. La democràcia és el millor sistema, tot i que és imperfecte (les minories marginades, drets individuals en perill)	L’ésser humà és un ésser progressiu, amb altres paraules, té la capacitat de millorar i la capacitat de desenvolupar qualitats personals. Anomena el principi d’individualitat al qual dona rellevància a l’individu i  el valora a partir de : L’originalitat (cada persona irrepetible,digna i valuosa) Autodesenvolupament desenvolupar qualitats personals. Una màquina no és una persona. no som ésser moldegables al caprici d’algú. Llibertat (sense llibertat no podem ser nosaltres mateixos ni ser feliços).
B e r t h a m	Nominalista: L'univers contenia únicament allò que anomenava entitats reals: objectes físics, impressions sensibles i idees. Es cert, pensava, que nosaltres tenim. noms per a d'altres entitats (propietats com la blancor, relacions com l'amistat o les expressions d'obligacions i de drets, etc.); però aquestes són només entitats fictícies. Les entitats fictícies no existeixen. El món està fet únicament d'objectes individuals i concrets, espai-temporals.	Pare de l’utilitarisme. El ser humà es mou per la busca de la felicitat del major nombre de persones possibles. Per Bertham el que ens provoca plaer i felicitat és bo i per tant útil. Defensa l’utilitarisme dels actes, és a dir, el valor moral d’una acció es mesura per les seves consqüències per saber si és bona o no (relativisme). La Felicitat col·lectiva  suma d’accions útils. Possibilitat de mesurar els plaers que es poden jerarquitzar (7 criteris)   intensitat, durada, grau de certesa, proximitat, fecunditat, puresa i quantitat de persones afectades.
N i e t s c h e	Fins al moment la filosofia era marcada pel platonisme defensava una concepció estàtica de la realitat, i inventava un suposat "món veritable" oposat al "aparent" en què estem. Critica al a idea Platònica. Per ell la realitat té un caràcter dinàmic, incessantment canviant, i per això la realitat és perspectiva (interpretadora). Com que hi ha diversitat de perspectives per l’intel·lecte humà resulta impossible dur a terme una comprensió fixa, essencial i definitiva de la realitat. Cada ésser humà és un subjecte que s'enfronta a la realitat des dels seus circumstàncies vitals. No hi ha objectivitat. Hi ha una estreta relació entre realitat i vida, entre l'ésser i la seva interpretació a través del pensament i el llenguatge. La veritat és únicament la consolidació d'una perspectiva, una aparença que s'ha imposat a través del costum, però que no per això deixa de ser un error. Per això afirma Nietzsche que la veritat és una espècie d'error. La raó humana no pot arribar a la veritat autèntica. La metàfora és una veritable perspectiva, perquè amb ella s'aconsegueix la integració de diversitats. L’èssencia de la racionalitat no és la raó, sinó la vida VITALISME.	Desenvolupa una ètica de l'autorealització, del desenvolupament de si mateix. Es tracta, per tant, d'una ètica material. Entén la felicitat com a creació de si mateix. la moral és una força terrible i enganyadora que ha corromput a la humanitat sencera. La moral és la gran mentida de la vida, de la història, de la societat. Per d’esemascarar la 1. La crítica a la moral moral dels senyors i dels esclaus. investiga l'origen dels conceptes "bé" i mal". En el seu origen troba una doble moral. Etimològicament Bé significava "noble", "dominador" i dolent era el feble, el simple, el vulgar. La moral dels senyors: És la dels forts,dominadors. Aquests formen una classesocial que s'imposa a la classe dels febles. El dominador estima la vida, és dur per a si i per als altres, i menysprea la debilitat i la covardia, la por... No es compadeix ni és piadós. La moral dels esclaus Privilegia la igualtat, la compassió, la dolçor i la paciència. Pròpia dels oprimits i els febles que sovint menyspreen aquesta vida. 2. El nihilisme com a alternativa Aquesta destrucció de la moral i de la seva crítica a la religió, que afirma rotundament la mort de Déu.  Per a això, proposa com a alternativa el nihilisme: acceptar la vida i el no-res i viure "Més enllà del bé i del mal". Superat el nihilisme, l'home pot arribar a ser superhome (ésser de transició), vivint completament lliure, al marge de les cadenes que segons el parer de Nietzsche són la moral i la religió. De la submissió a la voluntat divina es passa a la voluntat de poder, la força, el dinamisme que arrela en cada cos. El jo s'imposa al món. La virtut naixerà així del fons de la passió.	La filosofia de Nietzsche suposarà un enfrontament radical amb bona part de la tradició filosòfica occidental, oposant-se a la seva dogmatisme, l'arrel situa en Sòcrates, Plató i la filosofia cristiana. La distinció i oposició, realitzada en les seves primeres obres, entre l'apol·lin (símbol ordre, armonia, raó) i el dionisíac (símbol de la ruptura, caos..), el portarà a desenvolupar una original interpretació de la història de la filosofia. La crítica de la metafísica. Nietzsche s'oposa al dualisme ontològic, fidel reflex del dualisme platònic: - aquest món, sensible i imperfecte - l'altre món, suprasensible i perfecte, fonament d'aquell. Segons aquesta concepció, la realitat queda escindida en dos àmbits: una realitat suprasensible, estàtica i imperible, enfront d'una realitat canviant, sensible, perible ... que és el producte residual, "menyspreable" de l'anterior. Davant d'aquest esquema ontològic reaccionarà Nietzsche esgrimint 3 objeccions: El món suprasensible no és més que una il·lusió, la infravaloració de la realitat sensible es deu al seu mutabilitat, mentre que la raó humana opera amb categories immutables (conceptes), recórrer a un món suprasensible ho interpreta, doncs, com una reacció anti-vital, com una negació de la vida.	Es proposa en aquest article una consideració intempestiva sobre l'educació, des d'un punt de vista de Nietsche. El principal propòsit és pensar cert desnonament contemporani de l'experiència de l'educació entre les generacions. Quan només s'ensenya i transmet el que té demanda social, l'erosió de l'educació com a experiència impredictible de formació (Bildung) resulta inevitable. Amb l'auge de l'anomenada «societat de l'aprenentatge», la insistència en la funció democràtica de l'educació escolar s'ha vist acompanyada per un cúmul de demandes pedagògiques, provinents de la societat i el mercat, l'efecte més immediat és una sensació d'asfíxia sobre l'experiència educativa de l'aprendre. En general destaca: Les institucions educatives com un muntatge del mateix estat, on es promou un determinat tipus d'home, l'acadèmia com a part del sistema. Zaratustra, el mestre qui ens ofereix simultàniament la possibilitat de rebel·lar-nos contra la mestria llibre Así habló Zarasustra L'educació autodidacta.	Crítica a la  política La política moderna crea conceptes de llibertat, igualtat i nació. Però no només això, creacions imposades a la societat, que no tenen més valor que para qui les va crear. Els valors democràtics i nacionalistes son una imposició social. No són valors naturals ni innats. Son convencions creades per un individu. Nietzsche desconfia dels valors polítics gregaris. Converteixen a l’individu en un esclau d'una idea col·lectiva.	Considera que l'home és un ésser miserable perquè menysprea la terra, el cos, l'instint i està a mig fer, és un pont entre la bèstia i el superhome pel que resulta defectuós. És per això que l'home és una cosa que ha de ser superat i transformat en superhome i això li és possible perquè: 1.No és un ésser estàtic sinó que està dotat d'una gran capacitat creadora 2.La vida és expansiva i l'espècie humana va cap a altres superiors. 3.Té un sentit de superació que el porta a expulsar Déu del seu interior, superar la moral tradicional, arribar a la nova moral d'acord amb la seva naturalesa i assolir el superhome. Però la idea de Déu li impedeix a l'home transformar-se en superhome i és per això que, perquè arribi el superhome, S’ha de matar Déu. Però Nietzsche reconeix que el ja el troba mort Déu en la consciència dels homes. No obstant això, en morir Déu, es perd el sentit de la nostra existència La transformació de l'home en superhome passa per tres estadis: Camell: L'esperit de l'home és en primer lloc un camell, un animal de càrrega, que obeeix al seu amo sense queixar-se. Aquest li mana i ell obeeix. Lleó: L'home-camell, cansat pel pes de la càrrega, es revela contra el seu amo i el fa caure. Llavors es converteix en home-lleó, crític i amo de si mateix, que diu "jo vull" i imposa la seva voluntat. Nen: A mesura que es va portantles càrregues es va fent creador dels seus propis valors; es converteix en l'home-nen que cerca l'afirmació de si mateix. A partir del tercer moment (el nen) és quan comença a aparèixer el superhome que dóna lloc a la nova humanitat lliure i creadora. El superhome es caracteritza per tenir ànises de viure,  obteció de poder, valors...
K a n t	Estableix una síntesi entre raó i sentits la cosa coneguda (fenomen) resulta de l'elaboració de les dades dels sentits per la nostre forma de conèixer. L'enteniment elabora conceptes per ordenar aquestes dades de l'experiència per mitjà de les categories. La unió del fenomen amb el concepte dóna com a resultat l'objecte de coneixement. L'experiència i la raó, doncs, es necessiten mútuament per produir un coneixement. Kant estableix límits al coneixement, límits que vénen donats per l'experiència, i per la nostra subjectivitat. Només coneixem de la realitat dels fenòmens, allò que jo percebo i tal com ho percebo; el que la realitat sigui en si mateixa (noümen) és per a nosaltres un misteri: no podem treure la nostra subjectivitat per captar les còsses-en-si. Hem de conformar-nos amb un coneixement limitat per la nostra forma de percebre. En la teoria del coneixement kantiana "judici a priori" pot significar "abans de l'experiència" o també "universalitat" i "necessitat". Menre que el "judici a posteriori" significa "després de l'experiència" i per això no són judicis necessaris ni universals. Per la seva banda, "judici analític" fa al·lusió a la descomposició d'alguna cosa mentre que "judici sintètic" amplia el nostre coneixement que teníem abans. Els "Judicis sintètics a priori" tenen la peculiaritat que per ser "sintètics" amplien el nostre coneixement i per ser "a priori" són universals i necessaris. Per a Kant, aquest tipus de judicis són els que fonamenten el coneixement científic.	L'ètica  de Kant no ens diu com ser "bons", sinó com han de ser els nostres actes per ser considerats "morals". Han de ser actes determinats pel pur respecte a la llei moral, excloent tots els motius materials i externs que deriven de l'objecte de desig. Exemple: si fas alguna cosa només perquè penses que és la teva obligació complir amb la llei moral, estem parlant d'un "acte moral", és a dir, actes que es realitzen per obligació, no per necessitat. Per  això també es  denomina com "ètica d'obligació". També es diu "ètica d'intenció" perquè, segons aquest , no són les conseqüències de l'acte les que són decisives per determinar si es tracta o no d'un acte moral, sinó que determina el valor de l’intenció amb què es realitza aquest acte . L'actitud és el decisiu. Hi ha 3 tipus d’accions: Conforme amb el deure, Contrària amb el deure i per deure (autonomia).