Nascut a Kazan, Aleksandr (o Alexandre) Romanovich Luria va estudiar medicina abans de bolcar-se cap a la psicologia. Apassionat per les ciències socials i el socialisme utòpic, va iniciar una correspondència amb Sigmund Freud als 19 anys; al març de 1922 va decidir fundar la Societat Psicoanalítica de Kazan. Composta per una majoria de metges, i incloent a set dones (el que era estranyen l'època), aquesta societat es va integrar més tard a la formada a Moscou per Moshe WuIff i Ivan Dimitrievich Ermakov, per convertir-se en l'Associació Psicoanalítica Russa. En la seva primera exposició en el cercle de Kazan, Luria va parlar de la psicologia del vestit i de la diferència dels sexes: "Els motius inconscients del vestit difereixen en l'home i la dona. Els motius primitius que determinen la forma del vestit femení són de naturalesa sexualment passiva, mentre que els de l'home són de naturalesa activa. Trobem els motius femenins en els moments de debilitament de la censura (festes, balls i carnavals), i els motius masculins, a les files de l'exèrcit i entre els revolucionaris. " Aquest mateix any va comparar la doctrina psicoanalítica i els seus mètodes amb les teories reflexològiques de VIadimir Béjterev (1857-1927), concloent que les dues escoles podien apropar-se en el terreny del materialisme. Radicat a Moscou a la tardor de 1923, va treballar encara pel desenvolupament del moviment psicoanalític rus, publicant diversos articles d'informació en l'Internationale Zeitschrift für Psychoanalyse. En 1925, amb el seu amic Lev Semenovich Vygotski (1896-1934). Més tard va participar en les discussions que van oposar als freudomarxistes i els antiFreudianos, sobre la qüestió del materialisme de la psicoanàlisi. Va desenvolupar llavors la idea que la psicoanàlisi podia integrar-se a un sistema de psicologia "monista". Ell somiava amb tendir un pont entre aquesta nova ciència del psiquisme i la psicologia experimental. La seva última contribució a la psicoanàlisi data de 1928. Després Luria es va convertir en un dels grans especialistes del cervell, i sobretot de les funcions corticals superiors.
El poema que comentarem a continuació és Tinc un desfici, ai, inclement de Beatriu de Dia o també anomenada la Comtessa de Dia i està originàriament escrit en Occità , tot i això nosaltres comentarem la traducció que no sempre és completament exacte. V a viure entre finals del s. XII fins a mitjants del s. XIII és una de l es poques trobairitz conegudes. D'ella se n'han conservat algunes composicions: Ab joi et ab joven m'apais, A chantar m'er de so qu'ieu non volria, Estât ai en greu cossirier, Fin ioi me don'alegranssa . D e la se v a vida se'n sap ben poc, n omés que estava casada amb el comte Guillem de Peitieu, encara que sembla que el seu cor era propietat de Raimbaut d'Aurenja, tots dos eren trobadors. S obre la seva estructura, es pot veure que està estructurat amb tres octaves, format per versos octosíl·lab s ( d' art menor) i presenta una rima consonant. Aquesta cançó trobadoresca és del gènere de fin'amors i El tema d'
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada