Fitxa 56. Apol·lo i Dafne

FITXA TÈCNICA

Títol: Apol·lo i Dafne

Autor: Gian Lorenzo Bernini

(Nàpols, 1598 - Roma, 1680)

Cronologia: 1622-1625

Tipologia: grup escultòric, escultura exempta

Tècnica: talla

Material: Marbre

Mides: 2,43 m (alt)

Estil: Barroc

Tema: mitològic

Localització: Galleria Borghese (Roma)

Context

Aquesta escultura va néixer a Itàlia a principis del s. XVII, concordant amb l'origen Barroc. L'època on es situa l'obra es caracteritza principalment per la seva conflictivitat, el més destacat va ser la reforma protestant o reforma luterània on Europa es va dividir l'església entre catòlics i protestants, cosa que provocà més tard conflictes bèl·lics. La reacció de l'església per acabar amb la crisi eclesiàstica s'anomena la Contrareforma, (origen en el Concili de Trento) en aquest període els reis volen imposar el seu poder al Papa i la burgesia ajuda als reis en contra de la noblesa i eclesiàstics que donen suport al Papa.

Apareix la gran necessitat per part de l'església de mostrar el seu esplendor, superioritat, per això, el Barroc és un Art que busca impressionar, emocionar i sobretot acollir el poble en la fe catòlica

En general hi va haver fase depressiva a nivell econòmic i demogràfic per males collites, guerres religioses, fam. Econòmicament la burgesia comercial va créixer, cosa que va donar peu a la pervivència de les tradicions de terratinents contra els primers capitalistes. Tots els fets anomenats anteriorment van ser més accentuats als països on havia establerta la monarquia absoluta. Pel que fa la cultura, es va desenvolupar l'empirisme, corrent filosòfic.

Biografia de l'autor

Bernini va ser un escultor més destacat del Barroc italià i considerat escultor de la contrareforma Catòlica. Va aprendre l’ofici del seu pare, a més, el va posar en contacte amb mecenes importants com el cardenal Scipione Borghese, a qui va fer un gran nombre d'escultures a poc més de 20 anys. Tot i ser jove va mostrar una gran traça i tècnica, aquest talent ha quedat plasmat poteriorment en les seves obres. Donem especial rellevància a l’any 1623 en que es va esdevenir l’arquitecte i l’artista principal de la cort pontifícia del Vaticà i de Roma. La seva trajectòria va acabar amb l'arribada del Papa Inocènci X, però la va reprendre en el nomenament d'Alexandre VII. D’ell en destaquen altres obres magnífiques com el seu David (1623) o l’Èxtasi de Santa Teresa (1647-1652).

Descripció formal

La composició formada per dos figures i és oberta. Malgrat d'haver estat dissenyada per ser vista des d'un punt privilegiat, l'autor va treballar cada detall, per aquesta raó ha de ser vista des de diferents punts de vista (multifacial) perquè l'espectador arribi a entendre el conjunt i valori totalment el que transmet l'obra. Es tracta d'un grup escultural presenta una asimetria clara.

El valor principal de la peça rau en l’habilitat extraordinària de l’artista, que és capaç de transformar un bloc de marbre fred, estàtic i sense expressió en una imatge de gran tensió i moviment l’expressivitat dels rostres i en la increïble diferenciació de les textures amb un mateix material que podem comparar en veure la representació de la suau pell de la jove Dafne (sensualitat) en contraposició amb la roca on es troba situada. Està tan ben realitzada, que es pot intuir l'historia únicament visionant la peça escultòrica. Això queda reflectit perfectament en la figura de la nimfa, els peus, les cames i les mans de la qual van prenent una morfologia­ia vegetal.

Les figures estan captades i representades en un moment de moviment i per tant es tracta d'una composició dinàmica i inestable, per tal d'aconseguir-ho, l'autor empara diverses curves i línies. La més rellevant i visible a priori és la curvatura que pren l'anatomia de Dafne, també, el paral·lelisme que es traça entre dels dos cossos, la direcció dels braços és oposada.

Altres elements que donen vida a l'escultura són els cabells de Dafne, que semblen moguts pel vent al detindre la nimfa de forme repentina, els peus que comencen a arrelar-se al terra o la capa que flota d'Apol·lo. A més, hi ha una gran expressivitat dels rostres (especialment la de Dafne), hi ha un focus important en els ulls on s'hi creen clarobscurs i també n'hi ha en altres àrees molt ben estudiades i meditades.

Temàtica

Segons explica Ovidi a les seves Metamorfosis, Eros, enfadat amb Apol·lo perquè aquest havia fet burla de la seva perícia amb l’arc, va disparar contra el déu una sageta d’amor amb la punta d’or i una de rebuig amb la punta de plom contra la nimfa Dafne. Apol·lo perseguí Dafne pels boscos fins que, acorralada, va demanar ajuda al seu pare, el riu Peneu, que la va transformar en llorer (daphne en grec). L’obra representa aquesta transformació de la nimfa en arbre.

Models d'influències

L'autor d'aquesta obra conserva l’herència del Renaixement en els seus temes mitològics i el punt de vista únic com havia adoptat abans Giambologna. També va fer composicions manieristes (estil desenvolupat en la segona meitat del s.XVI entre el Classicisme Renaixentista i el Barroc) per donar més dinamisme a les figures. A més, va combinar el marbre i bronze en una única escultura i no va restringir-se en un únic bloc. La seva obra és el paradigma de l’escultura barroca i és considerat el millor escultor de la seva època. Va obrir el camí de l’escultura dels segles següents, sobretot la Neoclàssica.