El cas del 0,7%

Quan parlem del cas del 0,7%, també parlem de l'Ajuda oficial al Desenvolupament, una sèrie de crèdits econòmics extrets del PNB (Producte Nacional Brut) dels països més rics atorgats a països en vies de desenvolupament. Cal destacar la diferència entre PNB i PIB: el primer només compta tot allò que és generat per algú resident al país, en canvi el PIB compta tot el que es fa en territori nacional, independentment de la nacionalitat del productor. Però, quin és el gra perquè d'aquestes donacions a països del Tercer Món? La qüestió és fàcil, per causes econòmiques òbvies; es troben en uns estats de endeudament incapaços de ser absorbits. Altres petits factors que fan que un país pugui rebre ajudes d'aquest caire és que sigui un petit país insular (en tenim molts casos al Pacífic i al mar del Carib), un país en desenvolupament sense litoral (Àfrica central, per exemple), o països en procés de transició. Els organismes econòmics sovint vinculats a organitzacions supranacionals, com el Banc Mundial, donen també un gran nombre de diners. Aquesta assistència està distribuida en 130 països, sobretot destinats a acció humanitària i sanitària.

Però aquest mínim del 0,7% va ser acordat l'any 1980, i tan sols sis països dónen aquesta percentatge: Dinamarca, Suècia, Països Baixos, Luxemburg, Noruega i el Regne Unit. La resta se situen en el 0,3% aproximadament. En nombres, Estats Units és qui més atorga, però a la hora de la veritat, tan sols és un 0,21% del seu PNB aproximadament. Mentre que la donació “govenamental” va a mínims, l'inrevés passa amb donacions privades, les quals augmenten.

Ens trobem en un món en estat crític; les dades són alarmants, una de cada quatre persones viuen sota el límit de pobresa, mentre el Primer Món s'enriqueix. El 0,7% és un bon mètode per ajudar els països que més ho necessiten, però el problema rau en tres causes; la disminució del preu de les matèies primeres que són font de riquesa d'aquests països, el gran nombre de diners que es queden en administració, i l'augment de la població ingent als territoris més pobres, que fa que el desequilibri econòmic sigui encara més real. També cal veure el seu ús com a arma política, o com a ajuda a “contactes” dins les multinacionals; condemnar a països a pagar deutes molt grans, i per tant, anar cobrant d'aquest fons, salvar multinacionals pagant deutes amb produccions pròpies. Ens trobem davant el Pla Marshal del segle XXI.

On es troba la solució? Podem perdonar el deute a totes aquelles economies que no treuen cap de sota l'aigua, que s'estan afogant des de fa anys, i que moltes vegades hem tingut la culpa els europeus des de la colonitzaició d'aquestes d'enfonsar-les en deutes crònics? Perquè és clar, després de la dominació europea o americana, aquests països s'han vist “beneficiats” (que es noti la ironia) amb governs que tenen el component comú de ser sanguinaris, tirans i autoritaris, en molts casos, i que tenen molts interessos però un dels menors és solucionar el deute que a ells no afecta en tant grau com a la població dempeus.

Tenim la població dividida en dos móns, dos realitats que es perpetuen paral·leles en el temps, que saben de la existència mútua, però que no treballen unides per un món millor unides. Avui això no tracta de sistemes econòmics, de governs, de fronteres. Es tracta d'una crida a la humanitat, d'una crida a ajudar a aquests països a millorar, a no ser engolits per grans multinacionals de països americans, europeus o sud-asiàtics, i acabar-los convertint en llocs on cal sumar-hi la sobreexplotació (que avui en dia ja s'hi ha implanat).

Si tant ens agrada creure que la porta d'Europa és Melilla, és Lesbos, etc. però hi posem impediments, obstruccions i murs perquè la porta resti tancada, donem un cop fort i enmurallem l'etapa contemporània, i tirem endavant la nova era: la de la humanitat, amb les seves diferències culturals, el nostre gran tresor, però unida en esforços per pal·liar problemes: el medi ambient, la immigració, la violència, i el deute que empobreix països del Tercer Món.