El mite de la caverna de Plató

L’al·legoria de la caverna de Plató és una analogia plantejada pel pensador atenès. L’usa per explicar la naturalesa humana i la teoria de les idees. El procés que segueix la explicació d’aquest, per arribar al coneixement pràctic, és la següent; dins una caverna hi ha un grup de persones captives des del naixement, encadenades, els quals només podien observar un mur davant seu. Darrere seu hi havia una foguera, i l’única realitat que coneixien era les ombres projectades a la paret. Si un s’alliberés, el primer que veuria al girar-se seria la foguera, i seguidament, la sortida de la caverna, i al sortir-ne, el sol (la idea del bé, al més perfecta de totes). Primer, es trobaria desorientat, al veure que allò que creia vertader eren, en realitat, ombres. Al sortir de la caverna, s’ha fet una al·legoria del pensament de Plató: el personatge ha passat del món sensible a l’intel·ligible, arribant al coneixement racional. A més, aquest es compadiria dels seus companys i voldria explicar-los-ho, però ells creurien que la llum de fora l’ha encegat. Seriem, per tant, ignorants, i per mitjà de la educació arribem al coneixement.