L’Antígona de Sòfocles comença quan morts Etèocles i Polinices, el rei de Tebes, Creont, oncle seu, prohibeix enterrar el segon dels dos, ja que el creuen culpable d’haver entrat a la ciutat amb un exèrcit forà. Antígona i Ismene, germanes dels dos nois, estan destrossades per la mort i confrontació d’ambdós i Antígona decideix donar sepulcre a seu germà, desobeint així les ordes de Creont. Creont ordena que s’enterri viva a Antígona. Hèmon, promès de la noia i fill de Creont, es suïcida i en un moment més avançat de l’obra ho fa Eurídice, la seva mare. El rei veu llavors que s’ha equivocat i vol desenterrar Antígona, però ja és massa tard: ja és morta.
Apareix al llarg de l’obra també una cor de vells tebans que actua de cor. Es divideix en un pròleg, el pàrode, cinc episodis i l’èxode.
El debat de l’obra ve donat per la religiositat de Sòfocles: el destí i la preponderància de les lleis divines sobre les terrenals marquen l’obra (les lleis de Creont transgredeixen les divines al deixar desenterrat el cos de Polinices). Antígona hi veu l’hybris i intenta impedir l’acte sacríleg. Creont no veu que almés enllà haurà de parlar sobre els seus actes davant els déus. La dualitat de llei ens permet observar quina era la posició de l’autor envers aquest assumpte.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada