Passa al contingut principal

Wolfgang Köhler

(Reval, 1887 - Lebanon, 1967) Psicòleg nord-americà que va ser cofundador, juntament amb Kurt Koffka i Max Wertheimer, de l'anomenada Psicologia de la Gestalt. Als sis anys va abandonar la seva Estònia natal i es va traslladar amb la seva família a Alemanya. Va estudiar a les Universitats de Tubingen, Bonn i Berlín abans de doctorar-se en 1909.
A l'Institut de Psicologia de Frankfurt va conèixer a Koffka i Wertheimer. El 1913, en un viatge a Tenerife, va estudiar la conducta dels antropoides. Els seus treballs i experiments van donar com a resultat nous conceptes sobre la percepció, l'aprenentatge i la intel·ligència animal. Köhler va concloure que la solució de problemes amb l'ús d'eines no es dóna per assaig i error fortuït, com mantenia Thorndike, sinó mitjançant una comprensió sobtada, consistent en una reestructuració sobtada del camp perceptual.

Exemple clàssic dels seus experiments és el que va realitzar amb un ximpanzé durant la Primera Guerra Mundial. Es van donar a l'animal dos pals que podien unir-se i aconseguir amb això un plàtan que estava fora de la gàbia. Després de diversos intents fallits d'agafar-sense unir els pals, el ximpanzé va desistir i es va posar a jugar amb ells, encaixant-accidentalment, i llavors va aconseguir el plàtan. Segons Köhler, havia sorgit l'ingredient perceptual que faltava per a la solució: el camp perceptual s'havia reestructurat.


En 1921 va ocupar la càtedra de Psicologia a Berlín. La va abandonar en 1934, per discrepar amb el règim de Hitler, i es va establir als Estats Units. Entre les seves obres destaquen Psicologia de la Gestalt (1929), El lloc del valor en un món de fets (1938) i Dinàmica en psicologia (1940).

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Vicente Aleixandre (Se querían)

Vicente Aleixandre (Se querían) Métrica: verso libre. Tema: amor pasional entre dos personas. Unión de los contrarios (día-positivo y noche-negativo, como la fusión de la naturaleza). Visión del amor o evolución El poeta muestra en este poema el amor existente entre dos personas anónimas, un sentimiento fuerte, pasional y constante que se refleja en todos los aspectos de la vida y en cualquier momento. Durante el transcurso del poema el amor entre las dos personas va siendo mostrando en las tres partes en que se divide el poema: 1a parte: el autor comenta la forma en la que los dos amantes se desean en plena oscuridad, en la noche y cuando la luz comienza a resurgir, el amanecer. 2a parte: se comenta el amor en plena luz, durante el día, y cuando se acerca la oscuridad, el anochecer. 3a parte: el autor enumera las sensaciones vividas por el amor pasional de los amantes. De bueno (día) a malo (noche). Usa palabras de ambos lados, unión de contrarios, fusión de la ...

Fitxa 37. Cappella degli Scrovegni o dell'Arena de Giotto di Bondone

Fitxa 37. CAPPELLA DEGLI SCROVEGNI O DELL’ARENA FITXA TÈCNICA: Títol: Cappella degli Scrovegni o dell'Arena Autor: Giotto di Bondone Cronologia: 1304 - 1306 Tècnica: fresc Mides: 900 m2 Estil: italogòtic Tema: religiós Localització: Pàdua (Itàlia) Biografia de l’autor L’escriptor del Renaixement Vasari ja deia que Giotto (Mugello, 1267 - Forència, 1337) va ser descobert pel famós Cimbaue quan era pastor d’ovelles, mentre en dibuixava una en una pedra. Giotto, arquitecte i pintor, va ser el fundador de la pintura italogòtica del Trecento, introductor dels ideals naturalistes trencadors amb la rigidesa de l’art bizantí. L’obra d’aquest autor, però, té certa dificultat a l’hora d’atribuir-ne l’autoria. Malgrat això, les úniques obres reconegudes mundialment com a seves són els frescos de la basílica de San Francesco d’Assís i la mateixa Cappella dell’Arena. El 1334 va ser nomenat arquitecte de la catedral Santa Maria dei Fiori de...

Pedro Salinas “Para vivir no quiero” /INFLUÉNCIA DE LA POESÍA PURA/

Visión del amor El amor es el tema central de la mayoría de sus composiciones, pero la mujer a la  que van destinados los versos es una pura idealización, es una y todas las mujeres a la vez. Es el poeta del amor: es la fuerza que salva al individuo y lo acerca a la plenitud. Tema : El amor que une a dos amantes en lo que tienen de únicos, auténticos y especiales, por debajo de lo superficial e innecesario. Sentido de los pronombres Por contraste, los dos siguientes proclaman lo único que realmente es necesario para vivir: “no hay alegría más alta/ que vivir en los pronombres” . Los versos van entre signos de exclamación para expresar de un modo exaltado su verdad. Por otra parte, lo de “vivir en los pronombres”  provoca extrañeza, curiosidad en el lector y resulta un poco como un juego, ¿los pronombres? que raro, pensamos. Luego, después de leer el poema, veremos que se refiere a “tú” y “yo”, a las dos personas que se aman. Influencia de la poesía pura El estilo y e...