L'art bizantí

Donat a la part oriental de l’Imperi Romà, 1000 anys, 3 grans períodes:

Constantí, l’any 330 consagra Constantinoble com a capital de l’Imperi Romà d’Orient. Al S. VI, amb Justinià i dinastia d’Heraclis, Bizanci assoleix esplendor màxima → gran metròpoli amb gran pes polític, econòmic, militar, religiós i cultural (a. segle d’or). S. VIII - IX per valoració de relíquies/imatges apareix moviment contrari, b. iconoclàstia: destrucció d’imatges. IX - XV, c. posticonoclasta Cisma de l’Església, ortodoxes neixen: mosaics i icones, l’art s’expandeix cap als eslaus. XIV - XV pèrdua de poder, 1453 conquerida per turcs otomans i convertida a l’Islam.

Influència de Roma, creences cristianes i cultura grega i oriental. Grandesa de l’Imperi per luxe i ostentació. Gràcies a pelegrins, inversió de diners, veneren les relíquies i imatges.

• Arquitectura: edificis religiosos. Model paleocristià de planta basilical. Atri (nàrtex), afegeix tribuna (matroneu, espai per les dones). En època de Justinià, formes més orientals: grans cúpules, ús de petxines o trompes, adeqüen l’espai circular a plantes poligonals. Sta. Sofía (immensa cúpula central, equilibri amb cúpules secundàries). Arc de mig punt, volta de canó, volta d’aresta, columna coríntia i elements romans: concepció espacial lluminosa i menys feixuga. Capitells de gran volum, cimaci (peça piramidal invertida que alleuja el pes, decorada). Exteriors austers de maó i pedra sense decorar, interiors rics amb mosaics. St. Marco de Venècia, St. Vitale de Ravenna, Catedral de Monreale.
• Escultura: Allunyada del clàssic (no nus per religió). Orfebreria, esmalts litúrgics i vori (díptics, tríptics i polítptics) per enaltir emperadors (figures frontals, sense perspectiva ni profunditat, poc dinamisme, emmarcades en composicions rígides i jeràrquiques).
• Pintura: Interor d’esglésies, mosaics a parets, voltes i cúpules. Tècniques romanes, opus tesselatum (peces petites regulars), gamma cromàtica rica i rellevància del daurat. Iconografia religiosa: Crist triomfant o Pantocràtor (cúpula), Verge Maria o Theotokos (absis central), episodis bíblics, vida de Jesús i emperador amb seguici (Justinià i Teodora). Hieratisme, simetria, pla i frontalitat de personatges amb fons daurat. Antinaturalisme (sense paisatge), fora de la realitat i temps (espai de Providència). Miniatures de llibres i icones (quadres religiosos sobre fusta amb Crist, de la Mare de Déu o Màrtirs: simbolisme en imatges).

Sincrètic: conciliar doctrines distintes, per a remarcar el seu caràcter de fusió i d’assimilació d’elements diferents.