Theatrum Sacrum: El barroc cerca la unitat de les manifestacions artístiques, per això l’arquitectura barroca es converteix en un continent de la pintura i l’escultura i integra aquestes dues arts en un tot unitari (un espai o univers interrelacionat), un theatrum sacrum (teatre sagrat). Teatralitat barroca. Èxtasi de Santa Teresa de Bernini, el millor en teatre sagrat, ja que aconsegueix simbiosi d’arquitectura, pintura i escultura que integren llum i color.
André Le Notre: És el màxim representant dels jardins barroc i va integrar el Palau de Versalles en la natura que l’envolta, estructurant els jardins amb parterres geomètrics, fonts, canals i llacs, amb el bosc com a fons. A més, va trencar amb l’estructura estètica del jardí renaixentista i hi va introduir una diversitat d’espais que creen la sensació d’infinit, on es barreja la natura domesticada amb la natura salvatge. Aquest model francès es va estendre arreu d’Europa (Jardins d’Aranjuez o els Jardins de Belvedere a Viena).
La imatgeria espanyola (escultura de fusta policromada): és posada exclusivament al servei de l’Església (temàtica religiosa) amb un realisme i una intensitat extraordinària. Es van potenciar els retaules, els passos de Setmana Santa i l’escultura de ple volum.
La fusta policromada, per conferir a la figura un aspecte més real i més versemblant, era acabada amb afegits postissos (perruques de cabells naturals, ulls de vidre, llàgrimes de resina, vestits, joies i en el cas dels passos, complements escenogràfics).
Tenebrisme: Forts contrastos de llum i ombra que deriven del naturalisme de Caravaggio (prenen la realitat com model i aplica temes històrics o religiosos del passat). Seguit per Artemisa Gentilleschi, Josep de Ribera i Francesc Ribalta. Aplicació radical del clarobscur. La vocació de St. Mateu de Caravaggio. Únicament les figures temàticament centrals destaquen il·luminades d'un fons generalitzadament molt fosc.
Pintura galant:
És el reflex artístic de la sofisticada societat de l’Antic Règim, amant de la galanteria, l’elegància, l’exotisme, el caprici, la intimitat, l’erotisme… elements que tenen la seva representació artística en la pintura galant del Rococó.
→ La gama cromàtica es renova amb colors clars (gris, verd poma, blau cel, rosa pàl·lid i beix). Hi ha una gran demanda per part d’un públic nou, l’arsitocràcia i la burgesia, amb sensibilitat artística.
→ Els temes preferits són la dona (dolça i femenina), l’amor (novetat), escenes de festes i reunions de societat en jardins idíl·lics.
→ A França, Chardin (temes d’escenes quotidianes),Watteau, Fragonard i Boucher. A Anglaterra, el paisatge i el retratar, juntament amb les escenes populars i costumistes, temes de Thomas Gainsborugh, Reynolds, Romney o William Hogarth (amb obres de forta crítica social). A Itàlia, qui enllaça el barroc amb l’estètica rococó va ser Tiepolo.
Segle d’Or: Alta qualitat de realitzacions pictòriques/literàries d’Espanya del S. XVII. Primera etapa influïts pel manierisme: Francesc Ribalta. Destaca l’escola Toledana seguidors del Greco, i la sevillana (manierisme-naturalisme). En el segon quart de selge sorgeixen grans pintors del Segle d’Or: Diego Velázquez, Francisco de Zurbarán i Alonso Cano. En història de l'art, el període s'assimila al renaixement espanyol i començaments del barroc. Aquesta esplendor artística, especialment la segona part (o estrictament el segle XVII), coincideix amb el començament del declivi polític de l'imperi Espanyol.
Velázquez: Diego Rodríguez de Silva Velázquez (Sevilla, 1599 – Madrid, 1660) és històricament un dels pintors espanyols més importants i un dels artistes més valorats i influents del món. Va excel·lir en retrats de gran realisme i penetració psicològica, entre d'altres de la família reial, a la qual tenia accés en qualitat de pintor de la cort. També va crear escenes històriques i mitològiques. Visqué a l'anomenat segle d'or espanyol. Las Meninas és la seva obra més important.
Artistes del Barroc: Francesco Borromini - San Carlo alle Quatro Fontane, plaça de St. Pere del Vaticà - Bernini (arquitectura); las Meninas - Diego de Velázquez, Al·legoria a la pintura - Vermeer (pintura); Apol·lo i Dafne - Gian Lorenzo Bernini (escultura).
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada