Genocidi d'Armènia

«Després de tot, qui se'n recorda avui de l'anihilament dels armenis?»

Paraules d'Adolf Hitler, que es va inspirar en el genocidi Armeni per iniciar l'holocaust del poble jueu

En el context de la Primera Guerra Mundial un 24 d'abril de 1915 s'atribueix l'inici del genocidi Armeni, que va començar executant 250 intel·lectuals i líders armenis a Constantinoble. S'ha de ser conscients que les matances dels anys anteriors (1894-1897) ja alertaven a la població d'algun possible moviment violent i brusc per part de L'imperi Otomà, però no es podrien imaginar en el que s'acabaria desencadenant.

L'origen del conflicte rau en el passat; en el 1914 (abans de la Primera Guerra Mundial) els armenis vivien en les terres de l'imperi Otomà, aquests estaven aliats amb els russos per benefici del territori (Mar Càspia). La població oscil·lava segons el document en qüestió, les xifres es movien entre 1,5 a 3 milions d'armenis. Durant els primers 600 anys en el territori hi convivien altres grups ètnics a l'imperi i no ho va haver-hi grans conflictes, ni religioses encara que Armènia va ser el primer país adoptar el cristianisme (concretament a l'any 301) i obtenien menys privilegis que dels musulmans.

A la meitat del s. XIX les relacions es van començar a deteriorar i l'Imperi Otomà va començar a perdre el territori Europeu i va centrar en el territori de l'Àsia Menor amb l'objectiu de unir un sol territori tots els pobles d'origen turc-mongol i Armènia era un destorb. El patriarca Nerses II Varjabedyan es va expressar a les potències europees en busca de protecció, en aquell moment es tractava de Gran Bretanya, França i Rússia que van evocar pressió a L'imperi Otomà perquè Armènia estigués més ben tractada. Aquesta intenció es va reflectir en el Tractat de Berlín. Pel seu lloc estratègic, Armènia era un territori clau de camins comercials entre Orient i Occident. Al estrallar la primera guerra mundial va ser el moment que van aprofitar per posar en marxa el seu plan que va ser dirigit per uns universitaris anomenats «Joves Turcs» del partit Comitè Unió i Progrés.

Aquest plan va consistir en el desarmament de la població, les armes que posseïen la població per causa de la guerra Ruso-Turca anterior i decapitar els intel·lectes. La desmasculinització, castigar tot home Armeni menor de 45 anys, perquè havia d'allistar-se en les tropes de l'Imperi Otomà. El seu objectiu era la lluita conjunta amb Alemanya contra l'amenaça zarista (títol usat pels monarques esclaus, principalment l'imperi rus), però a l'altre bàndol hi havien armenis russos formaven part de l'exèrcit zar. Al final, molts armenis es van negar participar en la lluita armada, així com la lluita contra el territori rus on hi havien armenis. Això encara va pujar més l'odi que la CUP a les ordres de Terakkí Jemiyettí va decidir deportar les dones, els fills i els vells als deserts de Síria, un lloc sense recursos i aïllat, on van hi van haver-hi violacions, abusos, esclavització... Segons el govern era una mesura de protecció els ciutadans, el que no sabien és que era l'últim camí que farien.

Hi va haver tanta radicalització que molts soldats i generals de l'exèrcit es va negar obeir les ordres i malauradament tots els que anaven contra la direcció dels Joves Turcs eren afusellats. Turquia estat successor va continuar amb l'extermini sense cap raonament lògic.

Les xifres parlen per si soles, aproximadament un milió i mig (o més depèn de l'historiador) de ciutadans innocents van morir de maneres impensables i que considerant que la població era reduïda podia haver estat la fi. Tot i això, les bestieses produïdes per l'Imperi Otomà i Turc a la població d'Armènia han sigut silenciades per el poder polític i l'interès que mou els territoris. Actualment Espanya no ha reconegut l'homicidi al·legant a raons polítiques i estratègiques, tampoc ho ha fet Israel que ha patit les conseqüències del genocidi. Tot i això, 101 anys més tard Turquia mai s'ha responsabilitzat del que va passar entre el 1915 i el 1923 i probablement no ho farà, no només per la vergonya que suposa sinó per les possibles conseqüències legislatives que es podien enfrontar (compensacions econòmiques, restabliment del territori) i també per mantenir la legitimat de l'estat turc, ja que responsables de les matances van passar a ocupar llocs de poder en la política del país.